Descripció d’un sentiment: l’enyorança

Alguna vegada heu sentit que trobàveu a faltar algú o a alguna cosa? Doncs jo sí.

A vegades enyoro el meu país d’origen. Sóc del Marroc. Vaig néixer allà però vaig venir a viure aquí, a Espanya, quan tenia dos anys. Pràcticament porto tota la meva vida aquí. Només vaig al Marroc de viatge a l’estiu a veure la família i totes aquestes coses  que es solen fer. M’ho passo molt bé perquè veig a la gent del barri, veïns, amics... M’agrada molt aquell ambient. Durant la resta de l’any, quan estic aquí, a Espanya, enyoro molt l’entorn que hi ha al Marroc, sobretot quan arriben les festes tradicionals, com el Ramadà o la festa del xai. Allà quan arriben aquestes festes es nota molt, moltíssim. La gent es vesteix d’una manera especial, vas caminant pels carrers i pots sentir l’olor del menjar, tothom et saluda, et somriu, et convida que passis a casa seva... I infinites coses que fan que aquell dia es noti que és especial.

Rachida Boukhnouz, 4t B

 Voleu llegir un treball molt interessant?

Exercici: A partir de la introducció d’aquest conte de Pere Calders, redacta un cos i un desenllaç. També posa-li un títol.

“Del correu no se sap què se’n pot esperar. De debò que per mica que s’hi pensi fa basarda. Un dia, vaig trobar a la bústia una carta que deia: “Si ets home, vine demà a les vuit del vespre al carrer de l’Albada número vint-i-vuit, principal segona”. Era escrita imitant lletra d’impremta, i la signatura es veia una mica confusa, no se sabia ben bé si era d’home o de dona. (...)”

Un correu inesperat

Em vaig quedar molt sorprès perquè a mi mai m’enviaven cartes, i encara menys d’aquest tipus. El primer que vaig fer va ser mirar el remitent a veure si hi havia alguna adreça o alguna pista sobre qui l’havia enviat,i sí, n’hi havia una, s’havia deixat el codi postal que encara recordo que era el 08001, exactament el mateix codi que el meu, això ja em donava la pista que era algú del meu barri.

Després em vaig passar tota la tarda buscant lletres d’impremta que s’assemblessin a la d’aquella carta i no vaig trobar-ne cap...Al final del dia em vaig cansar  i vaig estar tota la nit donant-li voltes, pensant qui seria  la persona que m’havia enviat aquell escrit...i a la fi vaig decidir que no aniria a aquella cita i em vaig adormir. Al dia següent em vaig llevar d’hora com tots el dies i vaig sortir a córrer pel barri pensant que aquella persona desconeguda vivia al meu barri i jo no sabia qui era. Vaig anar al meu treball i em van dir que havia que fer una sessió de fotos a una nena per a la seva comunió i que havia d’anar fins al Passeig de Gràcia.

Vaig tornar de la sessió cansadíssim, la nena no parava de moure’s i no li podia fer les fotos bé, però ho vaig aconseguir. Després me’n vaig anar a casa a sopar i vaig veure que eren dos quarts de vuit, només faltava mitja hora per a les vuit. No ho vaig pensar dues vegades i un pressentiment em va dir que anés a la cita. Vaig trobar el carrer de seguida, vaig estar una estona esperant a veure si algú pujava, però res. Vaig pujar al pis i la porta estava oberta, tot en silenci, i de cop i volta, veig a tota la meva família cantant-me Aniversari feliç.  Amb tot aquest embolic no me’n recordava que era el  meu aniversari!!!
Mariam Daoudah, 4t B