Una mostra
dilluns, 21 d’octubre del 2013
L’escriptora
canadenca Alice Munro ha guanyat el premi Nobel
de Literatura 2013. La major part de la seva activitat literària ha estat
dedicada al relat curt. En les seves narracions de qualitat excepcional hi trobem
personatges molt ben dibuixats, de fet, a Alice Monro se l’anomena també la
Txékhov canadenca per aquesta raó. Reconeix
la influència, en els seus inicis, de Katherine Anne Porter, Flanery O'Connor, Carsona McCullers o Eudora Welty i dels narradors James Agee i, especialment, William Maxwell.
Entre les seves obres traduïdes hi trobem:
Las
vidas de las mujeres, novel.la, Lumen, 2011
Las
lunas de Júpiter, De Bolsillo, 2010, contes
El
progreso del amor, RBA, 2009, contes
Amistad
de juventud, De Bolsillo, 2010, contes
Secretos
a voces, RBA, 2008, contes
El
amor de una mujer generosa, RBA, 2009, contes
Odio,
amistad, noviazgo, amor, matrimonio, RBA,
2007, contes
Escapada,
RBA, 2005, contes
La
vista desde Castle Rock, RBA, 2008, relats entrelligats sobre la
seva família
Demasiada
felicidad, Lumen, 2010, contes
Mi
vida querida, Lumen, 2013, contes
Us animeu a llegir l’Alice Munro?
dijous, 2 de maig del 2013
Felicitem els guanyadores i guanyadores del Concurs literari Sant
Jordi 2013!
Llengua catalana
Categoria E Prosa:
Martí l’amic del mar.
“Anyonimous” Imad Bouchiha, 3r B
Accèssit: Mare. “Dafne”
Maria Bayon, 4t A
Poesia: El teu record
sorollós. “Aljan” Najla Chaouni, 3r A
Lengua castellana
Categoría E Prosa:
Víctimas en India de “YRM”, Yosra El Hadri de 4ºB
¡Eutanasia, sí! “Dafne”, María Bayón de 4ºA
Poesía:
Romance de la duda de “Jannak”, Rima Begum de 3ºA
El teu record sorollós
Quins
sons, quines melodies!
La
música perfumada
del
teu passat olorós
em
fa sentir l’ànima plena
d’un
tacte agredolç i simfònic
que
mai més no tornarà.
Els
colors sorollosos
del
teu record oblidat
desperten
en la meva ànima enyorada
l’amor
dolç i amarg
de
la teva absència ignorada.
Quins
sons, quins colors!
ALJAN
Martí, l'amic del mar
Fa
molt de temps, hi havia un noi que es deia Martí i que li agradaven les
naturals, però sobretot, el mar. El
Martí tenia setze anys i feia primer de batxillerat, i ell sempre havia somiat
ser un gran conservador de la natura. Li agradava passejar per la platja cada
dia i a cada hora, però últimament la platja no era tan neta, cada veia més
llaunes, papers, etc.
En
Martí volia fer alguna cosa per millorar la situació, però poca cosa podia fer
amb la seva edat. A casa va rumiar sobre el tema i va tenir una idea:
organitzar una manifestació contra la contaminació. El Martí es va posar a
treballar, i va començar a fer cartells per difondre la seva idea. Ell esperava
un bon resultat, amb tota la feina que havia fet, però al final tot va sortir
malament; no es va apuntar ningú, tret de cinc amics que no el volien deixar
penjat.
Després
d'aquest intent, va decidir renunciar. Va arribar a casa trist i humiliat i va
anar-se'n a dormir. Quan dormia va somiar que es passejava per la platja i que
trobava una petxina il·luminant, i quan es va despertar va decidir anar a la
platja.
Quan
va arribar a la platja es va trobar amb una petxina il·luminant i va comença a
tenir por, però era valent i va agafar la petxina i va desapàreixer com si res.
Es va teletransportar en un lloc estrany, on no hi havia res tret d'animals
marins, i aleshores se li va acostar un peix pallasso que li va començar a fer
preguntar.
-De
quina raça ets?- va preguntar el peix pallasso.
En
Martí no va respondre i se li va posar la cara més pàl·lida de com la tenia.
-Respons
o no?- va repetir el peix pallasso.
-De
raça humana.- va contestar en Martí encara desconfiat.
-Aleshores
tu ets un dels meus enemics!- va exclamar el peix.
-Per
què?- va preguntar en Martí ara una mica més confiat.
-No
sé si t'hi has fixat, però mira el teu entorn.- va dir el peix.
En
aquell moment en Martí es va adonar de diverses coses alhora: estava dintre el
mar, el mar estava molt brut (més brut que la platja), podia respirar dintre el
mar i estava parlant amb un peix. En Martí es va desmaiar.
El
peix el va portar a casa seva, una anemone. En Martí va recuperar la consciència
i es va adonar d’on era.
-T'ajudo
a alguna cosa?- va preguntar el peix.
-No,
gràcies per portar-me a casa teva.- Va agrair el Martí.
-Sé
que no es gran cosa, però... És que els humans ens ho destrueixen tot, cada
vegada hi ha menys espècies de peixos.
-Ho
sento.- va respondre en Martí.
-No
és culpa teva- va dir el peix. - tu no pertanys a aquesta època.
-Què?-
va pregunta en Martí molt sorprès.
-Vaig
ser jo qui t'havia enviat aquell senyal quan dormies, i vaig ser jo qui et va
absorvir des de la petxina- va comentar el peix.- Ah, per cert, em dic Nano i som
a l'any 2063. No et preocupis no et faré res de dolent, només vull que a mi i a
tots els animals del món ens ajudis a canviar el futur- va dir-li el Nano.
-I
com ho faig?- va preguntar en Martí.
-Doncs
continuant el que estaves fent fins ara, però sense deixar-ho córrer.- va dir
en Nano.
-D'acord!-
va exclamar en Martí.
I
de cop i volta es va trobar estirat a la sorra de la platja amb la petxina a la
mà. Es va aixecar i va anar directe a casa a pensar alguna cosa a fer. I
després de pensar una bona estona va tenir una idea bona, però que no li
convencia. Així i tot, es va arriscar. La idea era fer un discurs a la platja
dintre d'una setmana. Durant aquella setmana, va avisar a tots els seus amic
per difondre el discurs i va preparar-lo després de demanar permís a
l'ajuntament . El dia abans en Martí estava nerviós, però va decidir dormir per
perdre els nervis. Aquella nit en Martí va somiar amb en Nano i com li enviava
senyals d'ànim. El dia va arribar i quan va ser a la platja es va estranyar
perquè hi havia molta gent. I quan hi va haver silenci va començar:
-Hola,
em dic Martí i volia demanar-vos un petit favor, però amb un gran significat.
Voldria que la gent d'aquesta gran ciutat no contaminés tan, perquè això afecta
els animals i els paisatges i per això vull que m'ajudeu a què hi hagi menys
contaminació. Que la gent no vagi gaire amb cotxe i vagi més amb bicicleta,
perquè la bicicleta ajuda a posar-te en forma i també ajuda a reduir la
contaminació. Una altra manera seria que la gent no llencés les llaunes, papers...
a terra, sinó a les escombraries.
La
gent va començar a aplaudir i també a recollir totes les escombraries... I un
vell va cridar:
-Gràcies
a nois com tu, el planeta millorarà.
I
en Martí satisfet va començar a ajudar
la gent que recollia i es va adonar
que en Nano també estava ajudant.
“ANYONIMOUS”
Romance de la duda
Con qué ganas esperaba
tu llamada cada día
el teléfono sonaba
y era dulce melodía.
Pero hoy al despertar
en mi corazón sentía
un gran temor por tu amor.
Dudé de que tú me querías
pero pronto recordé
tu espectacular sonrisa.
Al final cuando llamaste
sentí una gran alegría,
comprendí que te importaba.
Y ¡pensar que me dejarías!
Jannak
dijous, 11 d’abril del 2013
dijous, 31 de gener del 2013
Salvador Espriu, Tereseta que baixava les escales
Tereseta-que-baixava-les-escales
("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)
I
«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses.
Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant
cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel
carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de
l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la
volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i
d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu?
Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi
val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar
d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito
que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem.
Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel
rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem
comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà
fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la
"Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més
lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan
pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies
d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de
per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o
no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al
món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no
protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra
vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos,
nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé,
que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au,
a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà
gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No,
Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les
escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha
escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada?
Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho
aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé,
renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»
II
«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si
varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres
mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya,
Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic.
És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per
mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en
un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot
el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut
muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes
procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen
trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima
Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega
a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més
que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà
del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i
llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina,
però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i
això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill,
malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de
purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una
mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso
que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de
l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb
Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta
tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»
III
«No saludis Teresa, no la saludis, no veu
ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops,
l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i
d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix
que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va
ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però
estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat
més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva
horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest
home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta
les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser!
Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló
contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no
surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les
Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó
morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí,
Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de
Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima
ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les
escales.»
IV
«Fixa't com baixava les escales, que senyora!
Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i
segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt
vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem
jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu,
al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores
el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més
ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un
nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les
barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars
d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a
Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava
després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava
amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem
pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida.
Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment
d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una
gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a
les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà.
Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana
Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità
Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de
poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa
passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera,
com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família
ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar
tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella
trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també,
tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia
l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba,
Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons
de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas
de dama.»
V
«Tu diràs, la caixa
de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és
ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant
supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les
estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i
majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat!
Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen
que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest
espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt
rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes
potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no,
no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho
prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi
a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona
Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes
varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser
capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar
la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta,
varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta,
el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom
estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà
tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva
padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat
juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un
suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la
baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin.
La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del
baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix
de les escales. »
("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)
dimecres, 30 de gener del 2013
Any Salvador Espriu
Per commemorar el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu
i Castelló us facilitem un parell d'enllaços perquè els pugueu
treballar amb les vostres professores:
www.anyespriu.cat
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm
www.anyespriu.cat
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm
dilluns, 21 de gener del 2013
Sentiment de victòria
Redacció sobre el sentiment de victòria
Tant de
treball realitzat a casa i al casal, tant d’esforç realitzat per millorar
cada dia més i agradant-me això que faig, escrivint tranquil·lament les odes més
soles del sentiment, ballant amb les paraules i les lletres de cada cançó... La
gent no creia en mi i alguns em criticaven, alguns somreien i altres em recolzaven
i m'acompanyaven en l'experiència musical que començava.
Era un nou
repte a la meva vida, un repte convertit en somni i ara un somni fet realitat.
Arribava l’hora del concert. Era un festival per celebrar la castanyada de
l'any 2012, organitzat pel casal Jove Atlas dels Infants del Raval. El matí era
una mica calorós però treballàvem amb facilitat. El festival es realitza a la plaça Salvador Seguí, en el
barri del Raval. Sobre les 14:00 arribaven els grups per fer la prova de so
perquè a les 16:00 començaven les actuacions. Quan es va acabar la primera
actuació, va començar a arribar més i més gent. Jo estava d'organitzador i quan
veia el munt de gent que hi havia se m'escapava el somriure, ja que mai havia
vist en un concert meu a tanta gent. Les altres actuacions van anar bé. Quan em
tocava a mi, veia unes 100 o 110 persones i això em va fer sortir confiat, amb
força i vaig experimentar, a la fi, un sentiment de victòria.
Michael Harram 3rB
Subscriure's a:
Missatges (Atom)