("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)
Una mostra
dijous, 31 de gener del 2013
Salvador Espriu, Tereseta que baixava les escales
Tereseta-que-baixava-les-escales
("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)
I
«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses.
Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant
cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel
carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de
l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la
volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i
d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu?
Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi
val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar
d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito
que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem.
Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel
rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem
comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà
fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la
"Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més
lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan
pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies
d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de
per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o
no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al
món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no
protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra
vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos,
nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé,
que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au,
a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà
gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No,
Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les
escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha
escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada?
Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho
aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé,
renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»
II
«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si
varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres
mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya,
Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic.
És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per
mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en
un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot
el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut
muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes
procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen
trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima
Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega
a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més
que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà
del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i
llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina,
però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i
això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill,
malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de
purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una
mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso
que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de
l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb
Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta
tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»
III
«No saludis Teresa, no la saludis, no veu
ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops,
l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i
d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix
que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va
ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però
estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat
més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva
horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest
home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta
les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser!
Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló
contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no
surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les
Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó
morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí,
Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de
Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima
ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les
escales.»
IV
«Fixa't com baixava les escales, que senyora!
Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i
segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt
vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem
jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu,
al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores
el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més
ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un
nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les
barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars
d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a
Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava
després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava
amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem
pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida.
Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment
d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una
gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a
les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà.
Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana
Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità
Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de
poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa
passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera,
com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família
ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar
tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella
trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també,
tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia
l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba,
Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons
de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas
de dama.»
V
«Tu diràs, la caixa
de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és
ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant
supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les
estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i
majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat!
Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen
que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest
espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt
rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes
potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no,
no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho
prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi
a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona
Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes
varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser
capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar
la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta,
varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta,
el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom
estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà
tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva
padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat
juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un
suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la
baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin.
La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del
baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix
de les escales. »
("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.