Una mostra
dijous, 22 de novembre del 2012
Descripció
d’un sentiment: l’enyorança
Alguna
vegada heu sentit que trobàveu a faltar algú o a alguna cosa? Doncs jo sí.
A
vegades enyoro el meu país d’origen. Sóc del Marroc. Vaig néixer allà però vaig
venir a viure aquí, a Espanya, quan tenia dos anys. Pràcticament porto tota la
meva vida aquí. Només vaig al Marroc de viatge a l’estiu a veure la família i
totes aquestes coses que es solen fer.
M’ho passo molt bé perquè veig a la gent del barri, veïns, amics... M’agrada
molt aquell ambient. Durant la resta de l’any, quan estic aquí, a Espanya,
enyoro molt l’entorn que hi ha al Marroc, sobretot quan arriben les festes
tradicionals, com el Ramadà o la
festa del xai. Allà quan arriben aquestes festes es nota molt, moltíssim. La
gent es vesteix d’una manera especial, vas caminant pels carrers i pots sentir
l’olor del menjar, tothom et saluda, et somriu, et convida que passis a casa
seva... I infinites coses que fan que aquell dia es noti que és especial.
Rachida
Boukhnouz, 4t B
dijous, 8 de novembre del 2012
Voleu llegir un treball molt interessant?
Exercici: A partir de la introducció d’aquest conte de
Pere Calders, redacta un cos i un desenllaç. També posa-li un títol.
“Del correu no se sap què se’n pot
esperar. De debò que per mica que s’hi pensi fa basarda. Un dia, vaig trobar a
la bústia una carta que deia: “Si ets home, vine demà a les vuit del vespre al
carrer de l’Albada número vint-i-vuit, principal segona”. Era escrita imitant
lletra d’impremta, i la signatura es veia una mica confusa, no se sabia ben bé
si era d’home o de dona. (...)”
Un correu inesperat
Em vaig quedar
molt sorprès perquè a mi mai m’enviaven cartes, i encara menys d’aquest tipus. El
primer que vaig fer va ser mirar el remitent a veure si hi havia alguna adreça
o alguna pista sobre qui l’havia enviat,i sí, n’hi havia una, s’havia deixat el
codi postal que encara recordo que era el 08001, exactament el mateix codi que
el meu, això ja em donava la pista que era algú del meu barri.
Després em
vaig passar tota la tarda buscant lletres d’impremta que s’assemblessin a la
d’aquella carta i no vaig trobar-ne cap...Al final del dia em vaig cansar i vaig estar tota la nit donant-li voltes,
pensant qui seria la persona que m’havia
enviat aquell escrit...i a la fi vaig decidir que no aniria a aquella cita i em
vaig adormir. Al dia següent em vaig llevar d’hora com tots el dies i vaig
sortir a córrer pel barri pensant que aquella persona desconeguda vivia al meu
barri i jo no sabia qui era. Vaig anar al meu treball i em van dir que havia
que fer una sessió de fotos a una nena per a la seva comunió i que havia d’anar
fins al Passeig de Gràcia.
Vaig tornar
de la sessió cansadíssim, la nena no parava de moure’s i no li podia fer les
fotos bé, però ho vaig aconseguir. Després me’n vaig anar a casa a sopar i vaig
veure que eren dos quarts de vuit, només faltava mitja hora per a les vuit. No
ho vaig pensar dues vegades i un pressentiment em va dir que anés a la cita. Vaig
trobar el carrer de seguida, vaig estar una estona esperant a veure si algú
pujava, però res. Vaig pujar al pis i la porta estava oberta, tot en silenci, i
de cop i volta, veig a tota la meva família cantant-me Aniversari feliç. Amb tot
aquest embolic no me’n recordava que era el meu aniversari!!!
Mariam Daoudah, 4t B
Mariam Daoudah, 4t B
dijous, 7 de juny del 2012
Las ranitas
en la nata
Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de nata.
Inmediatamente se dieron cuenta de que se hundían: era imposible nadar o
flotar demasiado tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio,
las dos ranas patalearon en la nata para llegar al borde del recipiente. Pero
era inútil; sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sentían que
cada vez era más difícil salir a la superficie y respirar.
Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de
aquí. En esta materia no se puede nadar. Ya que voy a morir, no veo por qué
prolongar este sufrimiento. No entiendo
qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”.
Dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez, siendo literalmente
tragada por el espeso líquido blanco.
La otra rana, más persistente o quizá más tozuda se dijo: “!No hay otra
manera! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo, aunque se
acerque la muerte, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quiero morir ni
un segundo antes de que llegue mi hora”.
Siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar
ni un centímetro, durante horas y horas.
Y de pronto, de tanto patalear y batir las ancas, agitar y patalear, la
nata se convirtió en mantequilla.
Sorprendida, la rana dio un salto y, patinando, llegó hasta el borde del
recipiente. Desde allí, pudo regresar a casa croando alegremente.
Jorge Bucay, Déjame que te cuente
dilluns, 14 de maig del 2012
Si pogués posar
com quan era petita
tot l’amor
a ulls clucs
que crema vermell
sota les parpelles
de l’emoció
de ser ben viva
en cada cosa que veig,
que toco,
oloro o escric,
en cada cosa que faig,
les coses
m’acabarien fent.
Roser Domènech Oliva
És llicenciada en Filologia catalana. Actualment viu i treballa a Barcelona. Va publicar, durant tres anys, alguns dels poemes del seu primer recull poètic Dones i cigonyes a Singulars d’un plural, publicació de la casa de Cultura de Girona (2000, 2001 i 2003). Del mateix recull ha publicat alguns poemes a la revista d’estudis feministes “Duoda” nº30, 2006.
Ha publicat dos poemaris: Blanc és oblit Premi Montflorit 2009 i Teixeixo cortines d’aire XIII Premi “Alella a Maria Oleart” d’on prové el poema amb el que comença aquesta presentació.
Podeu veure el seu bloc: http://olordeterrahumida.blogspot.com.es/
Roser Domènech ens oferirà una lectura poètica durant aquest
tercer trimestre. És una activitat adreçada a l’alumnat de lletres de 1r de
Baxillerat i a l’alumnat de 4t B.
Aquí teniu un petit tast de la seva poesia:
Rere les
prestatgeries
de la biblioteca de
l’institut
vas començar a
escoltar
la poesia que et
parlava.
No entenies el món,
ni t’entenia. Eres
d’un altre
llenguatge.
A les nits fosques
del pensament,
quan no saps on
arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més
alta,
recordes: quan el teu
món
començava dins d’un
llibre
i continuava a dintre
teu,
els fulls blancs es
giraven
i et vas llegir, per
primer cop.
La pedra cau
vora els peus,
cansats d’estar-ne.
Res no val el preu
que en volies pagar.
Ningú es mereix
el dolor d’haver de
viure
com si fos l’altra
que respirés per tu.
Blanc és oblit
Subscriure's a:
Missatges (Atom)