¡No te lo pierdas! Déjame leer...

Desde aquí puedes leer La vida vecina de Dimas Mas. Sigue el siguiente enlace: http://www.badosa.com/?l=es&m=080000&s=la+vida+vecina
El ángulo del horror de C. Fernández Cubas
¿Poesía? F. García Lorca en: http://www.espacioebook.com/ebook.aspx?t=Romancero%20Gitano
http://www.espacioebook.com/ebook.aspx?t=Poema%20del%20cante%20jondo

¿Prosa? G. A. Bécquer en: http://www.espacioebook.com/sigloxix/becquer/Becquer_ElBeso.pdf

http://www.espacioebook.com/ebook.aspx?t=D%C3%B3nde%20est%C3%A1%20mi%20cabeza

Lectura d'un relat de La bicicleta estàtica per Sergi Pàmies

Un conte molt interessant d'en F. Serés (traduit al castellà): Low cost love, low cost life

Meg Cabot, Código Cassandra y El chico de al lado

Una novela histórica: Simon Scarrow, El gladiador

Los juegos del hambre 3, Sinsajo

Una mostra

Una mostra

dilluns, 21 d’octubre de 2013





L’escriptora canadenca Alice Munro ha guanyat el premi Nobel de Literatura 2013. La major part de la seva activitat literària ha estat dedicada al relat curt. En les seves narracions de qualitat excepcional hi trobem personatges molt ben dibuixats, de fet, a Alice Monro se l’anomena també la Txékhov  canadenca per aquesta raó. Reconeix la influència, en els seus inicis, de Katherine Anne Porter, Flanery O'Connor, Carsona McCullers o Eudora Welty i dels narradors James Agee i, especialment, William Maxwell.

Entre les seves obres traduïdes hi  trobem:

Las vidas de las mujeres, novel.la, Lumen, 2011
Las lunas de Júpiter, De Bolsillo, 2010, contes
El progreso del amor, RBA, 2009, contes
Amistad de juventud, De Bolsillo, 2010, contes
Secretos a voces, RBA, 2008, contes
 El amor de una mujer generosa, RBA, 2009, contes
Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio, RBA, 2007, contes
Escapada, RBA, 2005, contes
La vista desde Castle Rock, RBA, 2008, relats entrelligats sobre la seva família
Demasiada felicidad, Lumen, 2010, contes
Mi vida querida, Lumen, 2013, contes

Us animeu a llegir  l’Alice Munro?


dijous, 2 de maig de 2013


Felicitem els guanyadores i guanyadores del  Concurs literari Sant Jordi 2013!

Llengua catalana
Categoria E     Prosa: Martí l’amic del mar. “Anyonimous” Imad Bouchiha, 3r B
                        Accèssit: Mare. “Dafne” Maria Bayon, 4t A
                        Poesia: El teu record sorollós. “Aljan” Najla Chaouni, 3r A

Lengua castellana
Categoría E     Prosa: Víctimas en India de “YRM”,  Yosra El Hadri de 4ºB
                        ¡Eutanasia, sí! “Dafne”, María Bayón de 4ºA
                        Poesía: Romance de la duda de “Jannak”, Rima Begum de 3ºA



El teu record sorollós

Quins sons, quines melodies!
La música perfumada
del teu passat olorós
em fa sentir l’ànima plena
d’un tacte agredolç i simfònic
que mai més no tornarà.

Els colors sorollosos
del teu record oblidat
desperten en la meva ànima enyorada
l’amor dolç i amarg
de la teva absència ignorada.
Quins sons, quins colors!

                      ALJAN

Martí, l'amic del mar
Fa molt de temps, hi havia un noi que es deia Martí i que li agradaven les naturals,  però sobretot, el mar. El Martí tenia setze anys i feia primer de batxillerat, i ell sempre havia somiat ser un gran conservador de la natura. Li agradava passejar per la platja cada dia i a cada hora, però últimament la platja no era tan neta, cada veia més llaunes, papers, etc.
En Martí volia fer alguna cosa per millorar la situació, però poca cosa podia fer amb la seva edat. A casa va rumiar sobre el tema i va tenir una idea: organitzar una manifestació contra la contaminació. El Martí es va posar a treballar, i va començar a fer cartells per difondre la seva idea. Ell esperava un bon resultat, amb tota la feina que havia fet, però al final tot va sortir malament; no es va apuntar ningú, tret de cinc amics que no el volien deixar penjat.
Després d'aquest intent, va decidir renunciar. Va arribar a casa trist i humiliat i va anar-se'n a dormir. Quan dormia va somiar que es passejava per la platja i que trobava una petxina il·luminant, i quan es va despertar va decidir anar a la platja.
Quan va arribar a la platja es va trobar amb una petxina il·luminant i va comença a tenir por, però era valent i va agafar la petxina i va desapàreixer com si res. Es va teletransportar en un lloc estrany, on no hi havia res tret d'animals marins, i aleshores se li va acostar un peix pallasso que li va començar a fer preguntar.
-De quina raça ets?- va preguntar el peix pallasso.
En Martí no va respondre i se li va posar la cara més pàl·lida de com la tenia.
-Respons o no?- va repetir el peix pallasso.
-De raça humana.- va contestar en Martí encara desconfiat.
-Aleshores tu ets un dels meus enemics!- va exclamar el peix.
-Per què?- va preguntar en Martí ara una mica més confiat.
-No sé si t'hi has fixat, però mira el teu entorn.- va dir el peix.
En aquell moment en Martí es va adonar de diverses coses alhora: estava dintre el mar, el mar estava molt brut (més brut que la platja), podia respirar dintre el mar i estava parlant amb un peix. En Martí es va desmaiar.
El peix el va portar a casa seva, una anemone. En Martí va recuperar la consciència i es va adonar d’on era.
-T'ajudo a alguna cosa?- va preguntar el peix.
-No, gràcies per portar-me a casa teva.- Va agrair el Martí.
-Sé que no es gran cosa, però... És que els humans ens ho destrueixen tot, cada vegada hi ha menys espècies de peixos.
-Ho sento.- va respondre en Martí.
-No és culpa teva- va dir el peix. - tu no pertanys a aquesta època.
-Què?- va pregunta en Martí molt sorprès.
-Vaig ser jo qui t'havia enviat aquell senyal quan dormies, i vaig ser jo qui et va absorvir des de la petxina- va comentar el peix.- Ah, per cert, em dic Nano i som a l'any 2063. No et preocupis no et faré res de dolent, només vull que a mi i a tots els animals del món ens ajudis a canviar el futur- va dir-li el Nano.
-I com ho faig?- va preguntar en Martí.
-Doncs continuant el que estaves fent fins ara, però sense deixar-ho córrer.- va dir en Nano.
-D'acord!- va exclamar en Martí.
I de cop i volta es va trobar estirat a la sorra de la platja amb la petxina a la mà. Es va aixecar i va anar directe a casa a pensar alguna cosa a fer. I després de pensar una bona estona va tenir una idea bona, però que no li convencia. Així i tot, es va arriscar. La idea era fer un discurs a la platja dintre d'una setmana. Durant aquella setmana, va avisar a tots els seus amic per difondre el discurs i va preparar-lo després de demanar permís a l'ajuntament . El dia abans en Martí estava nerviós, però va decidir dormir per perdre els nervis. Aquella nit en Martí va somiar amb en Nano i com li enviava senyals d'ànim. El dia va arribar i quan va ser a la platja es va estranyar perquè hi havia molta gent. I quan hi va haver silenci va començar:
-Hola, em dic Martí i volia demanar-vos un petit favor, però amb un gran significat. Voldria que la gent d'aquesta gran ciutat no contaminés tan, perquè això afecta els animals i els paisatges i per això vull que m'ajudeu a què hi hagi menys contaminació. Que la gent no vagi gaire amb cotxe i vagi més amb bicicleta, perquè la bicicleta ajuda a posar-te en forma i també ajuda a reduir la contaminació. Una altra manera seria que la gent no llencés les llaunes, papers... a terra, sinó a les escombraries.
La gent va començar a aplaudir i també a recollir totes les escombraries... I un vell va cridar:
-Gràcies a nois com tu, el planeta millorarà.
I en Martí satisfet va començar a ajudar  la gent que recollia i es va adonar  que en Nano també estava ajudant.                                              
“ANYONIMOUS” 

Romance de la duda

Con qué ganas esperaba
tu llamada cada día
el teléfono sonaba
y era dulce melodía.

Pero hoy al despertar
en mi corazón sentía
un gran temor por tu amor.

Dudé de que tú me querías
pero pronto recordé
tu espectacular sonrisa.

Al final cuando llamaste
sentí una gran alegría,
comprendí que te importaba.
Y ¡pensar que me dejarías!

Jannak



dijous, 11 d’abril de 2013


Conversa  
 entre dos escriptors
sobre el fet d’escriure
SANT JORDI 2013Dimas Mas i J. N. Santaeulàlia
10:45 a la Biblioteca del Milà

dijous, 31 de gener de 2013

Salvador Espriu, Tereseta que baixava les escales

Tereseta-que-baixava-les-escales


I
«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»
II
«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»
III
«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales.»
IV
«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»
V
«Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales. »

("Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 9-16)

dimecres, 30 de gener de 2013

Any Salvador Espriu

Per commemorar el centenari del naixement de l'escriptor Salvador Espriu i Castelló us facilitem un parell d'enllaços perquè els pugueu treballar amb les vostres professores:

www.anyespriu.cat
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm



dilluns, 21 de gener de 2013

Sentiment de victòria



Redacció sobre el sentiment de victòria


Tant de treball realitzat a casa i al casal, tant d’esforç  realitzat per millorar cada dia més i agradant-me això que faig, escrivint tranquil·lament les odes més soles del sentiment, ballant amb les paraules i les lletres de cada cançó... La gent no creia en mi i alguns em criticaven, alguns somreien i altres em recolzaven i m'acompanyaven en l'experiència musical que començava.
Era un nou repte a la meva vida, un repte convertit en somni i ara un somni fet realitat. Arribava l’hora del concert. Era un festival per celebrar la castanyada de l'any 2012, organitzat pel casal Jove Atlas dels Infants del Raval. El matí era una mica calorós però treballàvem amb facilitat. El festival es  realitza a la plaça Salvador Seguí, en el barri del Raval. Sobre les 14:00 arribaven els grups per fer la prova de so perquè a les 16:00 començaven les actuacions. Quan es va acabar la primera actuació, va començar a arribar més i més gent. Jo estava d'organitzador i quan veia el munt de gent que hi havia se m'escapava el somriure, ja que mai havia vist en un concert meu a tanta gent. Les altres actuacions van anar bé. Quan em tocava a mi, veia unes 100 o 110 persones i això em va fer sortir confiat, amb força i vaig experimentar, a la fi, un sentiment de victòria.

Michael Harram 3rB

dijous, 22 de novembre de 2012



Descripció d’un sentiment: l’enyorança
Alguna vegada heu sentit que trobàveu a faltar algú o a alguna cosa? Doncs jo sí.
A vegades enyoro el meu país d’origen. Sóc del Marroc. Vaig néixer allà però vaig venir a viure aquí, a Espanya, quan tenia dos anys. Pràcticament porto tota la meva vida aquí. Només vaig al Marroc de viatge a l’estiu a veure la família i totes aquestes coses  que es solen fer. M’ho passo molt bé perquè veig a la gent del barri, veïns, amics... M’agrada molt aquell ambient. Durant la resta de l’any, quan estic aquí, a Espanya, enyoro molt l’entorn que hi ha al Marroc, sobretot quan arriben les festes tradicionals, com el Ramadà o la festa del xai. Allà quan arriben aquestes festes es nota molt, moltíssim. La gent es vesteix d’una manera especial, vas caminant pels carrers i pots sentir l’olor del menjar, tothom et saluda, et somriu, et convida que passis a casa seva... I infinites coses que fan que aquell dia es noti que és especial.
Rachida Boukhnouz, 4t B