Mariam Daoudah, 4t B
Una mostra
dijous, 8 de novembre del 2012
Voleu llegir un treball molt interessant?
Exercici: A partir de la introducció d’aquest conte de
Pere Calders, redacta un cos i un desenllaç. També posa-li un títol.
“Del correu no se sap què se’n pot
esperar. De debò que per mica que s’hi pensi fa basarda. Un dia, vaig trobar a
la bústia una carta que deia: “Si ets home, vine demà a les vuit del vespre al
carrer de l’Albada número vint-i-vuit, principal segona”. Era escrita imitant
lletra d’impremta, i la signatura es veia una mica confusa, no se sabia ben bé
si era d’home o de dona. (...)”
Un correu inesperat
Em vaig quedar
molt sorprès perquè a mi mai m’enviaven cartes, i encara menys d’aquest tipus. El
primer que vaig fer va ser mirar el remitent a veure si hi havia alguna adreça
o alguna pista sobre qui l’havia enviat,i sí, n’hi havia una, s’havia deixat el
codi postal que encara recordo que era el 08001, exactament el mateix codi que
el meu, això ja em donava la pista que era algú del meu barri.
Després em
vaig passar tota la tarda buscant lletres d’impremta que s’assemblessin a la
d’aquella carta i no vaig trobar-ne cap...Al final del dia em vaig cansar i vaig estar tota la nit donant-li voltes,
pensant qui seria la persona que m’havia
enviat aquell escrit...i a la fi vaig decidir que no aniria a aquella cita i em
vaig adormir. Al dia següent em vaig llevar d’hora com tots el dies i vaig
sortir a córrer pel barri pensant que aquella persona desconeguda vivia al meu
barri i jo no sabia qui era. Vaig anar al meu treball i em van dir que havia
que fer una sessió de fotos a una nena per a la seva comunió i que havia d’anar
fins al Passeig de Gràcia.
Vaig tornar
de la sessió cansadíssim, la nena no parava de moure’s i no li podia fer les
fotos bé, però ho vaig aconseguir. Després me’n vaig anar a casa a sopar i vaig
veure que eren dos quarts de vuit, només faltava mitja hora per a les vuit. No
ho vaig pensar dues vegades i un pressentiment em va dir que anés a la cita. Vaig
trobar el carrer de seguida, vaig estar una estona esperant a veure si algú
pujava, però res. Vaig pujar al pis i la porta estava oberta, tot en silenci, i
de cop i volta, veig a tota la meva família cantant-me Aniversari feliç. Amb tot
aquest embolic no me’n recordava que era el meu aniversari!!!
Mariam Daoudah, 4t B
Mariam Daoudah, 4t B
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.